Es durà a terme una introducció a les diferents modalitats d’intervenció social, educativa i terapèutica en que la filosofia pot aportar una perspectiva pròpia.
També es compartirà la seva experiència personal, així com la de d’altres membres de l’AFPC, i convidarà els assistents a mantenir un diàleg sobre els aspectes relacionats.
Henrik Hdez.-Villaescusa Hirsch, Hospital Sant Joan de Déu,13 d’abril de 2013
El títol és “Com fer front a l’angoixa”, pensant en que és aquest un estat emocional amb gran protagonisme a l’entorn hospitalari, tant pel que fa als malalts, com pel que fa als seus acompanyants. Ara bé, des del començament s’ha intentat establir com a orientació general de la xerrada el fugir de la medicalització de l’angoixa. L’angoixa no és en sí un problema, només ho és quan se la vol defugir. Més aviat, l’angoixa és la condició pròpia de l’ésser humà, consubstancial a la seva racionalitat, una condició que si no sabem assumir és veritat que ens pot fer emmalaltir, però a la qual també podem posar en el nostre favor, que també podem fer servir com a motor de la vida i de la creació. De fet, els nens, a l’atenció dels quals dediquen els seus esforços els voluntaris a qui parlo en aquesta ocasió, són moltes vegades més positius davant l’angoixa que no pas els adults que els acompanyen; més capaços i més decidits a fer front als reptes que se’ls hi presenten.
L’angoixa, doncs, ens dóna l’energia per viure. Perquè a la nostra societat és comú amagar-la? D’una banda, hi ha la tendència a desresponsabilitzar-nos de la nostra salut i a posar-nos en mans de sistemes de salut col·lectius, necessaris, és clar, però insuficients sense la nostra col·laboració. I, d’una altra, els símptomes de l’angoixa resulten incòmodes.
Quins són aquests símptomes? Les formes més comunes, o visibles, són l’ansietat i la depressió. Ansietat i depressió (i fenòmens concomitants: hiperactivitat, fracàs escolar, irritabilitat, dificultats socials, etc.) es tracten amb freqüència com el problema a resoldre, quan el problema rau a l’angoixa. Però no a l’angoixa per si mateixa, sinó a la nostra capacitat o incapacitat de conviure amb ella i de fer-ne el motor vital que necessitem per fer front, no només a les dificultats que ens trobem en el camí cap a alló que volem, sinó també a la tasca mateixa de voler alguna cosa que faci nostra la nostra vida.
Aquesta posició de principi ens ha permès ampliar i aprofundir el concepte “mediàtic” d’angoixa amb elements aportats per diverses disciplines, i conversar sobre les implicacions que, en les situacions exposades pels oients, aquesta perspectiva implica. L’alta participació ha permès que, sense perdre contingut teòric, el tractament del tema hagi pogut ser força pràctic i concret i es mantingués en tot moment lligat a la pràctica quotidiana dels voluntaris de l’Hospital.
Ha quedat superada la psicoanàlisi per les modernes neurociències? Dóna massa protagonisme a la sexualitat? Substitueix l’acció per la introspecció, el canvi per l’adaptació? Ha passat de moda? Sobre aquesta tècnica terapèutica s’acumul·len els tòpics. Intentarem desfer-los i presentar la psicoanàlisi contemporània com una tècnica eficaç i transformadora, tant des del punt de vista individual com del col·lectiu.
Els somnis han exercit sempre un poderós atractiu sobre la humanitat. Des d’antic se’ls ha considerat portadors d’un missatge l’origen del qual trascendeix al subjecte: els deus antics, el destí, el Deu del monoteisme, el futur, els morts… Les postures racionalistes sempre els han menystingut com un deliri producte de la desconnexió amb la realitat que experimentem durant la son, al mateix temps que les posicions irracionalistes han volgut veure en ells una veritat superior a la proporcionada per la percepció i la seva elaboració racional.
El fet d’atorgar un paper destacar als somnis, avui dia sembla col·locar la Psicoanàlisi del costat de l’Irracionalisme. Però al 1900, any de publicació de La interpretació del somnis, suposava justament el contrari. La burgesia alemanya s’avorria amb la complexitat a que havien arribat la filosofia i la ciència a finals del S.XIX, i trobava més divertit deixar-se fascinar per l’orientalisme, l’espiritisme i tota mena de disciplines portadores de coneixements la comprensió dels quals reclamava imaginació, però no esforç. Als salons socials es parlava amb els morts i s’explicaven somnis, de manera que es van popularitzar diccionaris que facilitessin la seva interpretació.
A la seva pràctica clínica Freud es va trobar, doncs, que els somnis tenien una enorme presència a la vida dels seus pacients. Però, en lloc de veure el seu origen en un ésser trascendent en el que no va creure mai, se’n va adonar,, que eren el producte de l’afebliment del refús que la nostra consciència racional i moral experimenta, durant la vigília, vers els pensaments i desitjos inacceptables per la societat en que vivim. Reconstruir, doncs, el sentit dels somnis no era una qüestió de diccionaris, sinó d’associació lliure a partir dels seus continguts.
Més enllà de la teoria i la pràctica psicoanalítiques, la reflexió freudiana sobre els somnis ens pot ajudar, doncs, a reconèixer-los un paper a la nostra vida, i a aprendre també una altra manera d’interpretar, no només els somnis, sinó en general els nostres actes, desitjos i manifestacions.
Reseña de la charla mantenida el 20 de abril de 2012 en el Espacio Psicoanalítico de Barcelona,
Jose María Blasco (Psicoanalista)
Henrik Hdez.-Villaescusa (Psicoterapeuta, Asesor filosófico)
El pasado viernes convocamos a quien quisiera escucharnos para comunicar una noticia: la defunción de la pareja. Ciertamente, se nos puede acusar de emular el Dios ha muerto de Nietzsche, pero es que la situación es similar: la gente acude a consulta quejándose de su pareja, cuando quizás sus querellas sean con la pareja, esto es, con la institución misma. Pero es que, incluso en este caso, cabe preguntarse si el asunto no estará en que, como tal institución, ha dejado en realidad de existir, y nuestros conflictos provienen entonces de que nos las habemos con un fantasma.
Sólo puede tramitarse el certificado de defunción de algo que alguna vez nació, así que hemos considerado útil explicar que la familia surgió con la sedentarización del hombre y el surgimiento de la propiedad. Se sabía trabajar el metal, pero no analizar el ADN para determinar la paternidad, así que cuando el hombre decidió que la propiedad era suya y no de la mujer, la única manera de asegurar que sus hijos eran sus hijos fue encerrarla en casa a cuidarlos.
El del carácter natural de la pareja no es el único mito que hemos derribado. También hemos recordado que el matrimonio fue siempre un contrato mercantil, hasta que a alguien se le ocurrió creerse que en el Romanticismo del S.XVIII se escribía de amor para ponerlo en práctica. Hemos cuestionado a continuación que la unión sexual tenga algo que ver con la unión personal y planteado, con Nietzsche, que tal vez ocurra al contrario, que la condición para que dos personas se unan es el más profundo desencuentro entre lo que cada uno quiere del otro. La igualdad, en fin, no sólo no sostiene la pareja, sino que constituye la semilla de su destrucción, porque toda igualdad es igualación y, por tanto, agresividad ejercida sobre el otro. El proyecto común, por tanto, resulta ser otro mito que se lleva por delante a la pareja y al proyecto mismo, porque acaba convirtiéndose en la relación como proyecto que, como tal, es siempre un espacio vacío.
La pareja, como la conocíamos, ha muerto. En todo caso, parece que ya sólo podría mantenerse algo nombrable como tal en un ya no saber qué es. Es el reto que hemos dejado planteado a quien no haya agradado la noticia que hemos traído.
Filosofía Práctica 